Aprendre a mirar: notes sobre educació artística
Una conversa amb dos docents que porten les seves classes a Musubu regularment sobre què canvia quan els nens entren en un espai d’art.
Laia i Jordi són professors en una escola pública a deu minuts a peu de Musubu. Des de fa un any porten les seves classes a l’espai tres cops per trimestre. No sempre quan hi ha exposició: a vegades simplement per ser a l’espai, per fer-lo servir com a aula.
Què canvia quan els nens entren aquí?
Laia: El volum, literalment. Abaixen la veu sols, sense que ningú els digui res. No sé si és l’espai o el que l’espai els comunica sobre com s’hi està, aquí. Però funciona millor que qualsevol instrucció meva.
Jordi: Per mi el més interessant és que pregunten coses que a l’aula no pregunten. Potser perquè aquí no hi ha resposta correcta i ho intueixen. Quan els pregunto què veuen en una obra, ningú té por d’equivocar-se.
Creieu que l’educació artística té mala premsa?
Laia: Té el problema que els resultats són invisibles a curt termini. No hi ha nota, no hi ha examen. El que aprens mirant art no apareix en cap indicador. Però això no vol dir que no estigui passant alguna cosa important.