Conversar amb les mans: entrevista amb Laura Ferrer
La ceramista barcelonina parla sobre el fang, la repetició i per què les seves peces mai són exactament el que va planejar.
Laura Ferrer treballa en un taller petit al barri de Gràcia. Les parets estan cobertes de prestatges amb peces en diferents fases: crues, bescuitades, esmaltades. Algunes perfectes, moltes trencades deliberadament.
Quan vas començar a treballar amb ceràmica?
Tard, en realitat. Tenia trenta-dos anys. Venia de l’arquitectura i em sentia molt frustrada amb com n’és d’efímer tot en aquest món: dissenyes una cosa, la construeixen, i al cap d’uns anys la derroquen o la reformen. La ceràmica em va donar permanència. O almenys una il·lusió convincent de permanència.
I el fang en si? Què té que no tinguin altres materials?
Que et retorna l’honestedat. No pots enganyar-lo. Si hi ha tensió a les teves mans, la peça ho nota. Si tens pressa, es trenca. És un material que exigeix presència real, no només tècnica.
Fa dues hores que parlem quan la Laura treu una peça petita del prestatge. Un bol irregular, amb una esquerda visible a l’interior. El posa a les meves mans.
Aquesta la vaig trencar durant la cuita. Podria haver-la llençat. Però l’esquerda té una cosa que la peça original no tenia: una història. Ara és honesta d’una altra manera.