El que passa quan el taller s’omple
Crònica d'un taller de serigrafia manual amb dotze persones que no es coneixien i una sola taula d'exposició.
El taller estava pensat per a vuit persones. En van venir dotze. No va ser un error d’organització: va ser un senyal.
Marc, que el dirigeix des de fa sis anys, no es va immutuar. Va reorganitzar la sala en quinze minuts, va afegir una taula auxiliar i va començar com sempre: explicant que la serigrafia no és difícil, només exigeix paciència. I que la paciència, a diferència de la tècnica, no s’aprèn en un manual.
Durant les primeres dues hores el silenci va ser gairebé total. Dotze persones concentrades en els seus marcs, en la tinta, en el moviment del rasqueta. Hi ha alguna cosa meditativa en la repetició del gest que no esperava trobar en un taller d’arts gràfiques.
Després de la pausa les coses van canviar. Les taules es van barrejar, els dissenys es van comparar, algú va mostrar la seva primera impressió perfecta amb una satisfacció desproporcionada i completament justificada.
Al final, cadascú se’n va anar amb tres estampacions i alguna cosa més difícil de nomenar: la memòria tàctil d’haver fet alguna cosa amb les mans.