El silenci com a material
Reflexions sobre el buit en la pràctica artística contemporània i com l'espai entre les coses defineix l'obra tant com l'obra mateixa.
Hi ha alguna cosa en el silenci que els artistes sempre han intuït abans que els filòsofs. No el silenci com a absència, sinó com a presència d’una altra cosa: l’atenció, l’espera, la possibilitat.
A Musubu pensem molt en això. L’espai que habitem no és neutre. Cada superfície, cada racó, cada distància entre una obra i la següent forma part del treball. No com a escenografia, sinó com a llenguatge.
John Cage ho va dir fa dècades i encara no hem acabat d’escoltar-lo: no existeix el silenci absolut. Quan creiem que callem, en realitat estem parlant d’una altra manera. El cor batega. L’aire es mou. La ment continua la seva conversa interior.
Treballar amb artistes que entenen això és un privilegi. Són aquells que deixen espai a les seves obres perquè l’espectador hi entri. Que no omplen cada centímetre amb significat declarat. Que confien que el buit farà la seva feina.
Aquesta temporada a Musubu volem explorar aquesta idea de manera més conscient. No com a concepte curatorial abstracte, sinó com a pràctica quotidiana: com organitzem les sales, com disposem les obres, com construïm el temps entre una activitat i la següent.