Kansha: gratitud, ceràmica i memòria entre el Japó i el Carib taí • Musubu Espai Cultural

Kansha (感謝), gratitud, és la paraula japonesa que dona títol a l’exposició celebrada del 2 al 19 de juliol de 2026 a Musubu Espai Cultural, un espai concebut per crear vincles a través de l’art i l’intercanvi cultural. Les obres reunides dialoguen des de llenguatges diversos, però comparteixen una mateixa voluntat: posar en valor la bellesa de l’essencial, la memòria, el temps, la natura i els gestos quotidians que, sovint, passen desapercebuts.

Kansha sorgeix d’una recerca que entrellaça l’antropologia i l’art per explorar com diferents cultures han utilitzat la creació artística com a mitjà de connexió amb allò que transcendeix el quotidià. L’exposició pren com a punt de partida el diàleg entre les antigues cultures del Japó i el Carib taí, revelant paral·lelismes sorprenents en les seves formes de representar el sagrat. Els dogū i haniwa japonesos, igual que els cemís taïnos, no eren simples objectes decoratius, sinó figures rituals concebudes com a mediadores entre el món humà, la natura i l’espiritual. Malgrat la distància geogràfica i temporal, totes dues tradicions comparteixen una concepció de l’art vinculada a la memòria, la protecció, el ritu i la transformació.

Des de la perspectiva antropològica, coordinada per la historiadora Yukyko Takahashi, Kansha convida a reflexionar sobre la capacitat de l’art per respondre a preguntes universals sobre la vida, la mort, el territori, la identitat i la relació amb allò invisible. L’exposició no pretén establir vincles històrics entre aquestes cultures, sinó posar de manifest com diferents civilitzacions han desenvolupat respostes simbòliques similars a través de la matèria i la creació artística.

Dues mirades contemporànies

En l’àmbit artístic, la mostra reuneix dos creadors contemporanis les pràctiques dels quals dialoguen amb aquestes idees des de llenguatges diversos.

Anna Fornieles viu al Japó des de fa anys i combina diàriament la seva passió per l’art, els llibres i la ceràmica, creant peces úniques que fusionen les cultures japonesa i mediterrània. Al seu taller Tougei Tocoton ensenya aquestes tècniques amb passió i respecte cap a una tradició plena de bellesa i significat.
Miguel Rivas és arquitecte, artista visual, ceramista i gestor cultural d’origen dominicà, establert a Barcelona. La seva feina integra arquitectura, dibuix, pintura i ceràmica per investigar la relació entre la matèria, el gest i el temps, desenvolupant una pràctica artística que dialoga amb la memòria, la natura i els processos de transformació.

A l’exposició, cada artista aporta una mirada personal sobre la gratitud, entesa com a reconeixement cap a la natura, els ancestres, el temps, els vincles humans o el mateix acte de crear. Així, Kansha estableix un pont entre el pensament ancestral i l’art contemporani, demostrant que, més enllà de les diferències culturals, la creació artística continua sent un llenguatge universal per comprendre la nostra existència i enfortir els llaços que ens uneixen amb els altres i amb el món.

Dogū, haniwa i cemís: figures rituals

Totes les obres exposades estan inspirades en les figures ancestrals dels dogū, els haniwa i els cemís taïnos, així com en la Cohoba, cerimònia ritual taïna.

Els dogū són figures de ceràmica del període Jōmon (aproximadament 14.000 a 300 aC). Solen representar figures humanes estilitzades, sovint amb ulls grans, formes exagerades i detalls simbòlics. Es creu que tenien un significat ritual o espiritual, possiblement relacionat amb la fertilitat, la protecció o la curació, tot i que la seva funció exacta no es coneix amb certesa. Moltes s’han trobat trencades de manera intencionada, cosa que suggereix un ús cerimonial.

Els haniwa pertanyen al període Kofun (segles III al VI dC). Són figures de fang cuit que es col·locaven al voltant dels túmuls funeraris (kofun) per delimitar l’espai sagrat i protegir el difunt. Hi ha haniwa de forma cilíndrica i d’altres de figuratius que representen persones, guerrers, cases, animals o objectes quotidians, i reflecteixen la societat de l’època.

La diferència principal és que els dogū estan lligats a rituals i espiritualitat en vida, mentre que els haniwa estan relacionats amb la mort, el record i la protecció funerària. Tots dos són avui símbols importants del Japó ancestral i una font constant d’inspiració artística i cultural.

Els cemís i la cultura taïna

La cultura taïna es va desenvolupar al Carib insular, principalment a les Antilles Majors i algunes illes de les Antilles Menors, abans de l’arribada dels europeus. Es va consolidar aproximadament entre els segles VII i XV, i pertanyia al grup de pobles arauacs, procedents originalment del nord de Sud-amèrica, que van migrar cap al Carib.

Els cemís taïnos són objectes sagrats que representen deïtats, esperits de la natura o ancestres i ocupen un lloc central en la seva cosmovisió. Solien estar tallats en pedra, fusta, os o closca, i adoptaven formes antropomorfes, zoomorfes o híbrides. No eren simples escultures: es creia que els cemís contenien o canalitzaven forces espirituals i podien influir en aspectes essencials de la vida, com la fertilitat, la pluja, la salut, la protecció del grup o l’equilibri amb la natura.

Els cemís estaven estretament lligats al culte als avantpassats i als rituals dirigits pels cacics o behiques (xamans). Es conservaven en espais especials i s’activaven mitjançant cerimònies, cants i ofrenes.

Gratitud en dues llengües

Si kansha és el reconeixement conscient de la cura rebuda en la cultura japonesa, en l’univers taí aquesta gratitud es manifesta com a reciprocitat amb la vida. No s’agraeix amb paraules, sinó amb gestos que retornen a la terra, als esperits i a la comunitat allò que s’ha rebut. L’equivalent simbòlic de kansha en el món taí podria ser l’ofrena conscient.

Per al taí, agrair era retornar una part de la collita, un aliment, un objecte treballat amb les mans, no com a sacrifici, sinó com a equilibri. El cemí no rep la gratitud, l’encarna: és la memòria material del vincle entre humans, natura i ancestres. Agrair és mantenir viu aquest vincle. A l’areíto, el cos es feia moviment (dansa, cant, ritme) i expressava allò que no necessita paraules. L’agraïment és col·lectiu, compartit i celebratori.

Per als taïnos, agrair és reconèixer que un forma part d’una cadena: ancestres, vius i generacions futures. La gratitud no mira només al passat, sinó que cuida el futur.